Li agradava ballar. Ballava tots els dijous quan acabava la seva jornada. Els dijous marxava de la feina aviat. Els correus es quedaven sense respondre i alguns fulls restaven sense grapar damunt l'escriptori. Al matí, es vestia la seva millor camisa, una transpirable i que donava llibertat als seus moviments. Es calçava les sabates de ballar swing, blues o salsa, que eren còmodes i elegants, i li permetien saltar de tant en tant.
Però ell no sabia que aquell dijous seria l'últim en el qual podria sortir a ballar i agafar la mà de la seva companya. L'últim dia que podria esbandir-se la suor amb cautela. I tampoc preveia que, durant molt de temps, no podria compartir les seves rialles contagioses.
Tampoc podia sospitar que cauria malalt durant dies, amb una febrada important i amb un mal de cap persistent, conseqüència de la por que escampaven els mitjans. Però del que si estava segur és que es llevaria i tornaria a ballar. Aquesta vegada dansaria sol, o potser no. Al cap de poques setmanes, ja s'havia obert la sala de ball virtual Zoom Ball.
Va connectar els altaveus a l'ordinador i de seguida es va omplir el saló d'un blues que reconfortava l'ànima i et convidava a moure els peus a un ritme lent i vibrant. Al Zoom Ball s'hi anava afegint gent que ràpidament agafava el to. A través de la pantalla, es podien contemplar les siluetes d'aquestes animes solitàries que dansaven.
De sobte, ella va entrar a la sala. Tenia uns braços llargs i una figura fina, uns cabells curts i un coll allargat. Movia el cos amb delicadesa. Un somriure elèctric il·luminava la seva ombra, que de vegades es quedava congelada al monitor.
De sobte, ella va entrar a la sala. Tenia uns braços llargs i una figura fina, uns cabells curts i un coll allargat. Movia el cos amb delicadesa. Un somriure elèctric il·luminava la seva ombra, que de vegades es quedava congelada al monitor.
En aquest precís moment ell va capturar-ne la imatge i la va desar a l'escriptori del seu ordinador. Mentre ho feia, va escriure un hola, t'he capturat el somriure. El vols recuperar? Ella s'ho va llegir amb celeritat i li va proposar ballar junts, a la foscor. Ell ho va acceptar. Al començament li va semblar estrany això de ballar virtualment, però quan es va deixar anar i va tancar els ulls, li va sorprendre sentir-la tant a prop. I va recordar algú que deia que en aquests temps de confinament, el contacte amb l'exterior ens faria més sensibles. I va ratificar que era veritat. De sobte, va llucar la pantalla i va percebre només la penombra de la noia. La noia estava ballant amb ell o si simplement tot havia estat fruit de la seva imaginació?
- Ets aquí?- li va escriure.
- Shhhhh - va dir ella - que no em sents?
-Sí. Només volia comprovar que no ballava sol, en la foscor.
- No estàs sol. Agafa'm fort.
Així que ell va tornar a agafar-la per la cintura i va pressentir el seu aroma. I va sentir com les passes es sincronitzaven màgicament seguint les harmonies digitals. Cos amb cos. Només dan-sa-ven, en aquest acte de donar-se sàviament una energia que es torna cançó.
El Zom Ball ja arribava a la seva fí. Sort que els dits teclegen tan ràpid com els desitjos. Ella li va donar el password que li permetria tenir accés a nits de balls interminables i de companyia solitària.
#cat
Il·lustració i text
Omaira Beltrán
#cat
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada