Objectes | Els galls de joguina de la nova dona del meu tiet

Aquests dies, quan el temps sembla que camina de pressa i d'altres vegades és implacablement lent, m'he trobat mirant-me al mirall del passat a través d'objectes que s'amaguen desendreçats entre caixes perdudes i oblidades. Amb l'acte de desempacar, surt la pols i amb ella, els objectes que em porten als llocs on els vaig descobrir.

Potser tenia set anys o menys i anava amb la meva família a visitar uns dels germans del meu pare. Ell havia nascut en una família nombrosa amb la que no teníem una relació molt propera ni jo recordo cap vincle emocional més enllà d'una abraçada de tant en tant. En una d'aquestes visites puntuals, varem anar a veure al meu tiet, que semblava que no estava passant per un bon moment financer i havia decidit muntar una miscel·lània, que és una botiga on venen moltes coses i a la vegada no venen cap cosa en concret. Estranyament ell, estava acompanyat per una altra dona i dos fills que no havia vist mai. Tots eren molt més simpàtics que no pas la seva família habitual. Com que no entenia el que estava passant, al començament vaig intentar fer algunes preguntes, però després vaig pensar que com aquesta nova família m'agradava, no calia començar amb els interrogatoris de rigor que solia fer quan volia entendre el món.

I després de dinar, de recórrer la casa i de jugar amb els fills d'aquesta dona, vaig trobar un objecte que em va meravellar. Eren dos galls de llanda que picotejaven a mesura que els anava movent amb un mecanisme complex i senzill a la vegada. Ella, la nova dona del meu tiet, em va explicar com funcionava aquesta joguina que semblava tan antiga. Em va dir que era molt valuosa i que en tingués cura. Vaig estar jugant amb la joguina, com si volgués allargar el temps, per quedar-me-la per sempre. Finalment, ella em va donar els galls de llanda i més coses que no recordo. Em va dir que era un regal excepcional, per a algú que considerava especial, i em va explicar que tenia fascinació per les nenes, ja que ella només havia tingut nens. Em va semblar una excusa estranya, perquè els seus fills eren guapos i simpàtics. Anys després, he pogut saber de què parlava, perquè igual que ella jo també he tingut dos nens i trobo a faltar haver tingut una nena. 

Mesos després vam tornar a visitar al meu tiet, però aquesta vegada a casa de la seva ex-dona, atès que semblava que tornaven a estar junts. Hi vaig entrar corrent a buscar a la dona d'abans i la vaig cridar pel seu nom. Ma mare es va quedar petrificada en el saló, on la dona, la de sempre, em va mirar amb una mescla de desconcert i de tristor, i va somriure i simplement va dir: que sincera és la nena.

He carregat amb aquesta joguina durant molts anys, moltes cases i un parell de ciutats. Podria dir que és la única joguina que m'acompanya des de la meva infantesa. La vaig guardar com el que m'havien dit que era, una joguina antiga i valuosa. Però també he carregat durant anys amb aquesta història d'amor i desamor, de mentides, d'infidelitat, de dobles vides que s'amaguen com uns galls que només surten a barallar-se quan algú fa una aposta que val la pena. He guardat aquesta joguina que carrega en si mateixa la història que acabo d'escriure perquè, al cap i a la fi, no són més que un grapat de records capturats en imatges, inamovibles, però alhora tan presents.

Aquest confinament, quan em venen aquests i altres records, és simplement un moment estàtic i present que desperta els dimonis adormits.

#cat